A les runes del castell de Carmany (L'Empordà), hi ha un serpent que guarda un tresor. Només s'hi pot entrar la nit de Sant Joan: és dins una cova tancada a la que s'hi pot entrar estirant una anella que fa lliscar una llosa. Dins la cova es troba una serp que custòdia grans estibes de faves. Quan el serpent obre la boca cal tirar-hi dins la gola una moneda d'or, que desencanta la serp i la converteix en una noia o, segons altres versions, l'amansiria. Totes les faves que surtin de la cova, esdevindran monedes d'or...

Molt a prop a Quermançó, la serp custòdia una cabra d'or. També es pot desencantar la serp llençant-li una moneda d'or a la gola. La serp del pont de la Cabreta a Ribes de Freser va ser deixada a les coves del Freser per un moro per tal que vigilés un tresor. La serp no era altre que la filla del moro en qüestió encantada. Un cop a la seva terra el rei moro va enviar un esclau seu que era de Ribes a desencantar-la i recuperar el tresor

La serp del pont de la Cabreta a Ribes de Freser va ser deixada a les coves del Freser per un moro per tal que vigilés un tresor. La serp no era altre que la filla del moro en qüestió encantada. Un cop a la seva terra el rei moro va enviar un esclau seu que era de Ribes a desencantar-la i recuperar el tresor. L'objecte desencantador era una carta màgica escrita pel rei i adreçada a la seva filla. El xicot de Ribes un cop davant la serp, va posar la carta a la punta d'una canya i va atansar-la a la cara de la bèstia. Però la por va poder més i, quan estava a punt d'assolir l'èxit, la carta va anar per terra i la serp se'l va cruspir.

A l'Ebre hi havia una serp que tenia el cos més gruixut que un home. Ningú l'havia vist mai, però el seu rastre de plantes mortes o terreny aplanat donaven una idea de la seva mida.

A Mallorca, a Son Cervera, tenim la Serp de Son Lluc. Un camperol trobà un homenet a la roca de Son Lluc. L'homenet li digué que si volia ser ric tornés l'endemà i dos dies més amb una torrada de pa a cada mà, untada amb oli verge. Quan hi anà, aparegué una serp gruixuda com la torre d'un molí que es menjà les torrades. Al segon dia el camperol tremolà i es va desfer l'encanteri.

Tenim una serpent al coll de Collegats, a la cova del Serpent. Un monjo, fart de que el serpent es mengés tots els rucs que transportaven queviures, va carregar-ne un amb pans farcits de ganivets esmolats. Quan la serp es va menjar el ruc se li van estripar les tripes. Al sostre de la cova es pot veure la marca de la seva espinada.

A baix de tot, a la comarca de l'Alcoià, entre Benifallim i Penàguila, al pla dels Dubots hi tenim una altra serp que rep dels atemorits pastors, dues ovelles cada dia. És morta per un noi de Benifallim que, convertit en llop, mata la serp de la que surt una llebre, convertit en llebrer la mata i en surt un tudó que mata convertint-se en falcó. Del tudó en treurà un ou que matarà al gegant que el té presoner esclafant-li al front.

La versió mítica clàssica ens diu que és un ésser amb cos de serp, potes de gall, ales espinoses i cua en forma de llança, el basilisc, que neix del baf d'or, és com una mena de serpent llefiscosa, com un llimac, segons uns, o com una salamandra amb quatre potes i la boca allargassada, també hi ha qui el pensa prim i no més llarg d'un pam. Se li atribueix la facultat de matar amb la mirada. Té la funció de guardar tresors, concretament els tresors de les tombes i impedir que ningú les robi.

Un altre exemplar de basilisc el tenim al cementiri que hi ha al costat de l'església romànica de la Santa Creu de Palol , als límits dels termes de Mura, Rocafort i el Pont de Vilomara. Allà sembla que hi va existir (o existeix encara) un basilisc que protegia els tresors de les tombes. S'explica que un veí, atiat per la fam, va voler profanar una de les tombes, i a l'endemà va ser trobat mort pel mossèn agenollat damunt un taüt. malgrat ningú el va veure mai (i els qui el van veure no ho van poder explicar), l'existència del basilisc quedava provada i ningú, mai més, va intentar profanar cap d'aquelles tombes.

Relacionat amb el basilisc o els gambutzins trobem el Tamarro, ésser de característiques indefinides, animal sanguinari d'origen fantàstic.

La Clamor Amarga és avui un cabal d'aigua canalitzada. Tocant a Almacelles hi havia hagut uns aiguamolls que van ser canalitzats als anys cinquanta i en aquest indret, ple de canyes i de vegetació, se sentia els dies de vent un bramul: era la Fera de la Clamor. Una noia va ser deixada als aiguamolls en sacrifici a la fera, ara ha esdevingut una ànima en pena, la Marmota, vestida de blanc, que és mou enmig la boira lliscant en l'aire sense tocar a terra. És inofensiva.

Tenim la Tarasca, bèstia filla de Leviatan i d'un escurçó gegant. És una serp enorme de sis potes i una immensa cua. N'hi havia hagut una al coll de Canes, prop de Vallfogona del Ripollès, que la van deixar allà els moros per protegir-se la retirada. La va matar el cavaller Dulcet, després d'haver invocat l'ajut de Sant Eudald .

La Magòria és un animal fabulós que viu sota terra. El vesc n'és la cua, que s'entortolliga a la soca dels grans arbres. Per obtenir ventura se li ha de portar menjar diàriament. Si no es saciada  torna en desgràcia la sort concedida, fins a causar la mort.

Cuca de la Mola. A Sòller, al castell del Port hi havia una cuca enorme que devorava als passants Quan no trobava ningú per dinar es menjava la penya del castell. Sant Jordi la matà.

A Sant Llorenç també hi tenim un altre animaló, la Simanya, que habita a la cova del mateix nom, sota el Montcau. És un animal esgarrifós i pelut que té la cova (marrà!) plena d´ossos

El Caro, és una mena d’ocell, mig pardal amb cara d’home barbut que vola de nit, fa de pastor i cerca cabres perdudes i, a mesura que les va trbant crida: “ja en tinc una, ja en tinc dues, ja en tinc tres,...”

El Caro era un pastor que, alacollir un peregrí, que no era altre que Nostre senyor, va prometre oferir-li un cabrit. A l’hora de la vritat, va decidir matar i cuinar el gat. El peregrí, davant del plat va dir: “si eres cabrit pega un belit, si eres gat salta del plat”.

En càstig va ser condemnat a no trobar mai el remat,i, obrint els braços es va convertir en ocell. Ara, quan ja en té aplegada una part, se li escapa i ha de tornar a començar.

L’haqueta de foc (l’euga de foc). S’apareix a la vall de Bihar al sud-oest de la Mariola, passa pels carrers de Beneixama i desapareix tot seguit. No fa mal a ningú,però porta un sentiment de perill molt gran. Després d’un temps va deixar d’apareixer i no va tornar més.

La Quarantamaula. Ésser imprecís i voluble. Tant pot tenir forma de gat, de cargol, dimoni de cames lleugeres o animal meitat gallina meitat home, que viu als canyars vora el riu. També s'anomena Cucamaula, Quicamaula, Corantameula.... Tingui l’aspecte que tingui i es digui com es digui, el poder d’horroritzar fins a fer esmussar els ossos és constant en aquest ésser tant voluble. Es diu que quan una persona la distingeix, sigui quina sigui la seva aparença, i crida “la Quarantamaula!”, la població fuig i es tanca dins de casa i cessa tota activitat.