Best selection of premium Joomla 1.6 templates

 

 

 

Ja feia temps que volia dedicar un apartat de la web al món de la natura i les llegendes i mites que l'envolten, principalment els arbres. Si el fons cultural de casa nostra es remunta als ibers, molt possiblement tinguem influències celtes, poques o moltes. En aquest cas haurien de conservar-se tradicions relacionades amb el bosc, els arbres...
Ara com ara no he trobat cap referència a aquest substrat celta. Tirant endavant en el temps trobem una altra influència cultural important: el cristianisme. Parteixo d'aquesta base seguint l'article de Josep Gordi Serrat de la Universitat de Girona, "la simbologia cristiana dels arbres" , que aniré ampliant amb Amades i altres autors, sobretot, amb l'"Enciclopèdia de la Fantasia Popular" de Joan Soler i Amigó. Una part important, sobretot la referent a la mitologia grecoromana, la dec als següents llibres: "Diccionario de símbolos" de Juan-Eduardo Cirlot, "Enciclopedia de los símbolos" d'Udo Becker i "Diccionario de símbolos" de Hans Biedermann.
Veurem que en surt de tot això. Com sempre si teniu notícies d'aquest tema, escriviu-me.

Arbres bíblics (no fruiters)

olivera
Arbre originari de l'Àsia Menor, estés per la mediterrània des de l'antiguitat. Dels seus fruits s'extreu l'oli: aliment ric, medicinal, cosmètic i combustible per il·luminar- L'olivers simbolita la pau així com el martiri, la saviesa i la fecunditat, mentre que, a la vegada, és utilitzat en moltes cerimònies religioses, sigui il·luminant o fent servir les seves branques. És, per tant, un arbre sagrat.
En la mitologia grecoromana és el símbol de la pau, arbre consagrat a Júpiter i Minerva.
Posidó, déu del mar, i Atena es van disputar la protecció de la ciutat d'Atenes, que en aquells moments encara no tenia nom. Per decidir quin dels dos seria el patró de la ciutat, tots dos feren un regal i deixaren que els atenencs decidissin quin els complaïa més. Atena regalà a la ciutat una olivera, mentre que Posidó hi féu brollar una font d'aigua salada. Els atenencs van preferir el regal de la deessa, ja que era molt més útil ja que els proporcionava fusta, oli i aliment.
En el cristianisme s'utilitza com a oli balsàmic en diversos sagraments: baptisme, extremaunció i ordenació sacerdotal.
Es menciona al Gènesis (Gn 8,11), quan Noé deixa anar el colom i aquest torna amb una fulla tendra d'olivera al bec. També es menciona al llibre de Judit (Jdt 15,23) quan aquesta presideix la dansa de les dones que es van coronar totes d'olivera. Ja al nou testament, Jesús, a l'inici de la passió es dirigeix a resar a Getsemaní, l'hort de les oliveres.

En la celebració jueva de la primavera, la Pasqua, estesa a través de la litúrgia cristiana; els rams beneits el Diumenge de Rams, rere el portal, en balcó o en finestra foragiten bruixes i esquiven desgracies. Per Sant Pere Martir (20 d'abril) es beneïen rams d'olivera i llorer lIigats en forma de creu al mig d'una canya i es clavaven a les vinyes i als camps per estalviar glaçades tardanes i calamarsades; en I'olivera no hi poden caure lIamps. Per l' Ascensió, al punt de migdia, les fulles de les oliveres s'encreuen unes amb altres (Riera d'Ebre). A certes contrades, la Nit de Sant Joan se celebren ritus de guarició d'infants trencats entorn d'una olivera; i a molts llocs el tió de Nadal havia de ser d' olivera. Planta beneïda, aixopluga Jesús en la fugida a Egipte, I'aclama el Diumenge de Rams, l' acull en l' oració a l' hort de les oliveres i l' acomiada en l'ascensió. L'únic arbre que resta de quan fou creat el món, ja que és I'únic que va sobreviure al Diluvi; els altres van haver de ser recreats. De mil·lenaries que n'hi ha, hom creu que no mor mai, sempre hi broten plançons; hi ha oliveres tan velles com el món. [tornar a l'inici]

llorer
Arbre consagrat a Apol·lo i a la victòria. De les fulles del llorer es feies les corones i garlandes pels festivals. La coronació d'un artista, poeta o guanyador no significava la consagració pública i visible d'una activitat sino el reconeixement de que, aquesta activitat, per la seva sola existència, ja pressuposa una sèrie de victòries interiors sobre les forces negatives. No hi ha obra sense lluita, sense triomf
Símbol de victòria i immortalitat a la vegada que símbol de virtut. Ja és un arbre sagrat dins la mitologia grecollatina. Moltes de les seves propietats s'expliquen conjuntament amb l'olivera o amb la palma.
És preferit per les ànimes dels difunts, per viure-hi. Es diu que on hi ha un llorer plantat no hi toca el llamp.
Per la Creu de Maig (3 de maig), s'anava pels camps en processó amb creus de llorer i d'oliera beneïdes, per tal de protegir-los de llamps i calamarsades.
També un ram de llorer beneït el Dia de Rams penjat a la porta o a la finestra, allunya els mals esperits, protegeix del mal a persones, animals, cases i bestiar i afavoreix el guariment.
Per contra, una creu feta amb dues fulles de llorer, travessada per una agulla, clavades a la casa de qui es vol mal, és un malefici que pot arribar a causar la mort.
Per desembruixar una casa es crema llorer beneït fent-ne fumigacions per tal que el fum arribi a tots els racons. o bé s'aspergeix aigua beneïda amb unes branques de llorer. Es llancen fulles de llorer a la foguera de Sant Joan per allunyar les bruixes
Quan es feia la bugada de la roba d'un difunt si posaven fulles de llorer beneït per allunyar-ne la Mort. És un amulet en els bressols, en els llits sota els coixins.
Hom creu que el llorer facilita el part. [tornar a l'inici]

palma
Segons els perses, la palmera simbolitza la terra celest. Apareix a les monedes de Càrtag. És l'emblema clàssic de la fecunditat i la victòria de la mateixa manera que el llorer
La palmera també es presenta com a símbol d’immortalitat i, a la vegada, ens evoca el paradís perdut- La palmera és un arbre molt preuat al desert tant per la seva ombra com pels seus fruits: els dàtils. Diu la tradició que, quan la Sagrada Família fugia cap a Egipte quan Maria havia de donar el pit, es van aturar al peu d’una palmera i aquesta per amagar-los dels soldats es va ajupir per tapar-los amb la seva capçada. Per aquest motiu la palmera és símbol d’acollida i hospitalitat. La fulla de la palmera va ser utilitzada pels habitants de Jerusalem per festejar l’entrada de Jesús, simbolitza el triomf o la victòria sobre el pecat i la mort. Apareix com a símbol de celebració al primer llibre de Macabeus (1 M 13, 51).
La palma esdevé l’arbre de la perfecció ja que el seu fust és recte, es projecta cap al cel i les fulles són simètriques. Producte de la seva morfologia la palma també simbolitza el naixement del sol.
El dia de Rams es beneeixen palmes i palmons, que han de ser tendres i de color blanc groguenc. Per tenir aquest aspecte, mesos abans es desen en una estança fosca on es reguen i fumen periòdicament cremant flor de sofre i lluquet (palla ensofrada). Durant la benedicció és (era) costum de picar fort amb els palmons a terra, "fent escombra" o "fent cabellera", avançant ritus primaverals: picar la terra desvetllant-la, fer ressuscitar la natura, la vegetació.
A Arenys de Mar, per la cerimònia de la Bóta de Sant Pere, es cremen palmes i palmons secs, beneïts el diumenge de Rams, juntament amb la bóta, reminiscència d'un sacrifici a les divinitats marines, per allunyar tempestes i naufragis
La palmera datilera és símbol de fecunditat pels seus fruits arraïmats. Les dones que criaven es penjaven un dàtil al coll per no tenir mal als pits. [tornar a l'inici]

alzina
Arbre consagrat a Júpiter i a Cíbele (Cibeles). ës el símbol de la força i de la permanència en el temps. La clava d'Hèrcules era d'alzina. L'atribució a Júpiter pot derivar de l'antiga creença de que l'alzina atrau el llamp, de fet Júpiter es comunicava a través de la remor de les fulles de les alzines del bosquet de Dódona
Al món nòrdic l’arbre s’atribueix a Dónar/ Thor, també per la creença que atrau el llamp. Els things, assemblees de govern de les societats germàniques, es feien a l'ombra de les alzines. També s'atribueix al déu lituà Perkunas.
L’alzina és, com el roure, símbol de fermesa i fidelitat. Cal recordar que l’alzina és un arbre mediterrani de creixement lent que quan es desenvolupa isolat genera una ampla capçada i, per tant, una esplèndida ombra on reposar en el calorós estiu. Per tot plegat és un arbre ben arrelat que pot resistir fortes tempestes i que pot viure segles. Apareix en els textos bíblics com un lloc de trobada o repòs (Jt 6,11), (1 Re 13,14). Al ser un arbre d’una gran longevitat, l’alzina també s’utilitza com a punt de referència i, fins i tot, com espai per enterrar objectes i persones (Gn 35,8) , (Jos 24,26).
Símbol de força (els garrots dels herois de llegenda eren d'alzina) i perdurabilitat. Atreu els llamps; per això és atribut del Déu Suprem. La fusta d'alzina tocada pel llamp, tallada en la Nit de Sant Joan, esquiva els llamps i atreu la sort
Atreu els llamps. La fusta d'alzina tocada pel llamp, tallada la nit de Sant Joan esquiva els llamps i atreu la sort. El nostre paisatge primigeni era cobert de densos alzinars: d'aquí que sigui una referència freqüent en la toponímia i en l' onomàstica. Alzinars i rouredes foren els primers temples; l'alzina era sagrada arreu d'Europa i a la seva ombra s'hi proclamaven oracles.
En la mitologia popular, són estatge de fades i genis locals i lloc d'aparició o troballa de marededéus: alzines-santuari, com la de la Cisa, a Vilassar (Maresme), l' Alzina Grossa de Bellmunt (Osona) i la de la Salve, a Mogrony (Ripollès). També alzinars i rouredes són llocs preferits per les bruixes per als seus sàbats. Hi ha tradició de ritus, juntes d' arbre, àpats, balls rodons, jocs, festes i aplecs a l'ombra d'alzines majestuoses, com la de Can Pedró -«l'arbre que balla»-, a Palau de Plegamans (Vallès Occidental): s'hi reunien els «Pomells de Joventut» (1920-23).
Segons la creença popular l'alzina és la muller del roure. [tornar a l'inici]

xiprer
És un arbre sagrat per molts pobles. Pel fet que viu molt de temps i que és de fulla perenne, simbolitza, com quasi bé totes les coníferes, longevitat i immortalitat. A més el xiprer no rebrota, per la qual cosa va esdevenir símbol de la mort i va ser consagrat a Plutó i al regne de les ombres.
Malgrat això va esdevenir símbol de Cronos, d'Esculapi i d'Apol·lo, possiblement degut a la seva forma que recorda una flama. També va ser relacionat amb moltes deesses: Cíbel, Persèfone, Afrodita, Artemisa, Eurínome, Hera o Atenea
Arbre originari de l’Àsia però molt estès per la conca mediterrani. Al créixer esvelt i alt, pot arribar als 20 m, sempre se li han atribuït importants valors espirituals. Simbolitza l’acolliment, el repòs i el benestar i, per aquests motius, cavalca entre el cel i la terra. Seguint aquesta simbologia coneguda arreu s’ha plantat xipresos al costat de molts edificis religiosos (Sir 50,10).
També caldria esmentar que moltes llegendes i contes es refereixen al xiprer prop de les masies com una informació pels pobres i caminants sobre el dret d’hostatjar-se. Al Montseny sabem que existia un codi no escrit a través del qual hom podia saber que podia esperar quan s'arribava al portal d'una masia: si hi havia un xiprer hi havia dret a un petit àpat, el pa i trago, és a dir vi, pa i una mica d'embotit; si n’hi havia dos es podia esperar tot un àpat complert i, tres xiprers, volia dir que es tenia dret a passar-hi la nit.
Aquest costum era conegut, coma mínim , al Bages, Vallès, Garrotxa i el ja esmentat Montseny, encara que el significat exacte del nombre de xiprers varia d'un lloc a l'altre
El xiprer és l’arbre de la vida espiritual, sempre verd i vigilant i, a més a més, la seva esveltesa el converteix en una escala cap a Déu. D'aquí que ha esdevingut un símbol fúnebre, moltes vegades vinculat a alguna deïtat infernal o de la ultratomba.
Les pinyes del xiprer posades a la roba eviten la corrupció, eviten que s'arni.
Es creu que la fusta de la creu va ser feta amb xiprer, palmera i cedre. També es creu que allunya el llamp. [tornar a l'inici]

cedre
És un arbre de la muntanya mediterrània que té grans dimensions, pot arribar als 20 m d’alçada amb un tronc d’un important diàmetre. Forma densos boscos a les muntanyes del Líban que són com un temple ple de columnes i foscor. La fusta del cedre ha estat molt preuada des de l’antiguitat ja que és molt resistent als insectes i desprèn un aroma agradable. Es pensa que les bigues, l’artesonat i l’altar del temple de Jerusalem eren de fusta de cedre (1Re 6,9), (1Re 6,15). Per tot plegat no és estrany que aquest arbre tingui una fecunda simbologia. Normalment és símbol de bellesa i majestat, però la seva longevitat i el caràcter perenne de les seves fulles també l’associen a la vida eterna així com a la fortalesa i la fermesa de la fe. Al ser la fusta que revesteix la llar de Déu, el cedre és esmentat com un dels elements de la cerimònia de purificació d’una casa ( Lv 14, 49). [tornar a l'inici]

Arbres bíblics (fruiters)

figuera
Arbre, més que l'arbre el fruit, al que se li va assignar un significat eròtic i que va ser atribuït a Dionís, el déu de les borratxeres i també a Príap, el déu fàl·lic. Molts pobles la consideraven sagrada i, juntament amb l'olivera i la vinya, simbolitzaven la fertilitat i l'abundància.
És un arbre fruiter que s’ha cultivat a la conca mediterrània des de fa milers d’anys. El seu fruit és el gran valor d’aquest arbre ja que té un alt valor de calci, potassi, ferro i fòsfor. Per tant, és molt comú associar la figuera a la fertilitat i a l’abundància. Hi ha molt passatges bíblics que responen al símbol esmentat (1Re 5,5), (Mi 4,4).
És un arbre maleït, diabòlic. Jesús en va maleir una per què no tingués fruits i es va assecar. Segons l'apòcrif Apocalipsi de Pere un dels senyals de la fi del món serà quan brotin les branques de la figuera seca.
Segons una tradició Judes, després de trair Jesús, es va penjar d'una figuera, per això els seus fruits són negres per fora i ensangonats per dins. És l'arbre dels penjats.
Una altra tradició ens conta que Sant Joan Baptista va ser degollat sota una figuera. cada any per Sant Joan Degollat (29 d'agost) a totes les figueres se'ls hi escapça una branca. Per tots aquests motius la seva ombra és dolenta: sota d'ella no hi creix res de bo.
Per contra el seu fruit, la figa, simbolitza la fecunditat, per la quantitat de llavors que conté i per la semblança amb l'orgue sexual femení.

Es diu que s'han de plantar per Carnestoltes i antigament es venien per dotzenes en les que entraven tretze figues, dotzenes de frare. [tornar a l'inici]

ametller
Els elements que tenen importància simbòlica són el fruit: l'ametlla i la seva flor ja que són símbol de dolçor i delicadesa. Com a fruit dolç amagat dins d’una closca simbolitza l’essencial, és a dir, el valor espiritual que està amagat a l’interior i que des de fora és inimaginable . Per tant, també simbolitza el valor espiritual de Jesús que s’amagava dins de la seva naturalesa humana. Aquesta forma de l’ametlla (mandorla en italià) s’utilitza en molts frontals i pintures per emmarcar la figura de Déu. També és present en els ulls ametllats de les icones. La branca de l’ametller florit també simbolitza l’aprovació divina.
És el primer arbre que floreix, és l'anunci de la primavera. L'ametlla té poder fecundant. les ametlles afavoreixen la llet de les mares que crien. És un dels fruits secs dels àpats de Difunts, Tots Sants i nadal. [tornar a l'inici]

llimoner
Del llimoner també el seu fruit, la llimona, pren valor simbòlic al representar la fidelitat en l’amor i, a la vegada ser símbol de vida i de protecció contra les forces hostils. [tornar a l'inici]

 

 

 

magraner
Arbre originari del Proper Orient propagat pels fenicis per tot el Mediterrani. Les nombroses llavors simbolitzen la fecunditat i el fruit sencer ha estat símbol de deesses com ara Astarté, Demèter i Persèfone, Atenea i Afrodita. Persèfone, in cop raptada per Hades, no va poder tornar al món dels vius perquè havia menjat un gra de magrana del regne dels morts.
Es plantaven magraners a les tombes dels herois, possiblement per assegurar-ne la descendència. L'arbre degut a les seves flors vermelles i oloroses, va simbolitzar l'amor i el matrimoni; a Roma la deessa Juno es representava amb una magrana a la mà i les núvies portaven branques de magraner.
La magrana amb les seves llavors és una fruita carregada de simbologia. Normalment és símbol de reialesa, esperança i vida futura, però es fa servir com símbol de la resurrecció de Jesús o de la mateixa església, ja que les llavors representen els creients que formen una sola església. (Ct 8, 2). [tornar a l'inici]

perera
El seu fruit, la pera, simbolitza l’encarnació de Crist o el seu afecte per la humanitat. [tornar a l'inici]

 

 

 

 

presseguer
Arbre originari del llunyà orient, introduït a occident al segle I dC. Malgrat que a la Xina simbolitzava la primavera i la fecunditat, a occident no se li va atribuir cap mena de simbolisme. Diu la llegenda, però, que quan l'emperador romà Alexandre Sever va veure que al seu hort va néixer un llorer sobre un presseguer va considerar un presagi de la seva victòria damunt els perses.
Respecte al presseguer i el seu fruit: el préssec, simbolitza la llengua i el cor agradables, també la virtut i la caritat.. El préssec a les mans del nen Jesús significa la salvació. [tornar a l'inici]

 

taronger
L’arbre, el fruit i la seva flor, són símbol, com a conjunt, de castedat, generositat i puresa. La blancor de les flors del taronger també simbolitzen Maria
Provinent de la Xina, de caràcter fabulós, mític. És l'arbre de la vida al Paradís, com la pomera. La seva fruita daurada és la fruita solar per excel·lència: dóna la vida, l'amor... En el llegendari hi ha enamorats damunt la tomba dels quals hi neix un taronger amb taronges d'or hi ocells que hi nien i hi canten.
La taronja és una fruita amorosa, paradisíaca. Té color daurat per què va calmar la set del nen Jesús quan estava de viatge cap a Egipte
A Mora d'Ebre, el 28 de desembre, els fadrins quintats fan (o feien) un captiri disfressats en comitiva, presidits pel rei o batlle de les taronges, amb una creu de fusta d'on penjaven taronges i arengades. A les santantonades de les Terres de l'Ebre i del País Valencià, el personatge de Sant Antoni Abad duu un gran collaret de taronges. També l'arbre de maig solia estar adornat amb taronges al capdamunt.
La tarongina, la flor del taronger, és el símbol de l'amor verge. El ram de núvia sol ser de tarongines. [tornar a l'inici]

Arbres no bíblics

pi
De fulla perenne és símbol d'immortalitat. Arbre sagrat en les cultures orientals però que, malgrat la seva àmplia difusió, és un arbre molt poc ancorat en la creença popular a Europa. A Catalunya també hi ha pins sagrats : el pi de les Tres Branques al Berguedà, el de Torregrossa,...
La pinya i el pinyó són símbols de fertilitat. Hi ha marededéus que mostren una pinya a la mà.
Hi ha la creença que si es parteix un pinyó per la meitat, es veu la mà del Nen Jesús beneint. [tornar a l'inici]

pomera
És un dels arbres que hom creu que eren al Paradís. Al seu voltant es tasten els amors. Va ser el primer arbre que Déu va crear i el Diable, al seu torn, va crear la metzinera i el castanyer, de fruits punxeguts.
Segons una altra llegenda Déu va crear el món a partir d'una poma que duia a la mà: la beneí i començà a créixer fins esdevenir el món.
El mot poma, originàriament, significava fruita. Símbol de vida i fecunditat, té virtuts remeieres, d'ella se'n fa pomada, ungüent. [tornar a l'inici]

roure
Símbol de força, en llatí robur vol dir força. Consagrat al culte del déu suprem, de les pluges, el llamp i el tro. Atreu el llamp i la pluja que fertilitza la terra, però la fusta d'un roure ferit pel llamp, tallada la nit de Sant Joan allunya el llamp.
L'Arca de Noé va ser feta de roure. Hom encenia el foc fregant la fusta sagrada del roure i el tió de Nadal, en alguns llocs, havia de ser de roure
La dona que volia ser mare s'abraçava a la soca d'un gran roure (o d'una alzina) per ser fecundada.
Era un arbre oracular a l'antiga Grècia, estatge del déu del tro i arbre sagrat cèltic, lloc de culte druídic (derwydd, druida, volia dir roure)
Al vesc l'havien anomenat flor del roure i tingut com la força i l'esperit del propi arbre.
Passar el roure Ancestral ritus per guarir nens de la trencadura (hèrnia). A mitjanit de Sant Joan es passa l'infant per un esvoranc falcat amb pedres, obert verticalment en la soca d'un roure. El pare (un Joan), a un costat passa l'infant pel forat dient Sant Joan gloriós, trencat te'l donc i, a l'altra banda, el padrí del nen (un Pere) l'agafa tot passant-lo pel forat responent: Sant Joan gloriós, curat te'l prenc. Es desfalcava l'esvoranc i la cicatriu es cobria d’argila i s’embenava amb els bolquers. S la ferida es tancava, la criatura era curada. [tornar a l'inici]